Viatges a Etiòpia

Lalibela és la gran joia d’Etiòpia, una ciutat amb ànima. La seva història està envoltada per un núvol de misteri i llegendes. Les seves pedres desprenen un magnetisme especial que t’atrapa i et trasllada a temps passats amb ritus plens de misticisme i una profunda fe.
El conjunt de Lalibela consta d’11 esglésies excavades a la roca dividides en dos grups, el Jerusalem terrenal i el Jerusalem celestial. Aquestes esglésies van ser cisellades durant el regnat del Rei Lalibela, descendent de la dinastia Zagüe entre els segles XII i principis del XIII.
En realitat no importa quantes fotos hagis vist d’aquestes esglésies excavades a la roca, res és comparable a la realitat i al que sentireu en recórrer els passadissos tallats en roca rogenca que connecten totes les esglésies. Es tracta d’una meravella a nivell mundial, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 1978.
Passar uns dies aquí us permetrà conèixer una part de la història del país sorprenent i ser testimonis de la gran fe que manté el país, i a més ho fareu amb un paisatge incomparable com a teló de fons.
Una de les festivitats més importants que tenen lloc a la ciutat del Lalibela és el Timkat, festivitat en la qual se celebra l’Epifania, el baptisme de Jesús al riu Jordà, entre els ortodoxos etíops. Durant aquests dies milers de pelegrins vestits de blanc visiten les esglésies, amuntegant-se en els seus patis i interior per ser testimonis del moment en què el Tabot (rèplica de l’arca de l’aliança que tota església ortodoxa etíop ha de tenir) surt en processó sobre el cap del sacerdot, acompanyat d’encens, tambors, el so del sigtram, càntics, i els vibrants colors de les teles dels paraigües i teles que acompanyen el seguici processional.

Conegut com el Camelot d’Àfrica i enclavat entre turons que donen l’entrada a les Simien Mountain, s’erigeixen majestuosos els murs de pedra dels Castells de Gondar. Construccions que no poden deixar de sorprendre al viatger, no tant per la seva bellesa, sinó per la peculiaritat que suposa que aquests castells / palaus es trobin a l’Àfrica.
La història de Gondar i dels seus castells està marcada per la sang, per disputes contínues entre noblesa, església i reis que no dubtaven a conspirar els uns contra els altres per aconseguir el poder.
La ciutadella està composta per un total de 6 castells, edificis annexos, túnels i passadissos en un àrea tancada de 70.000 m2. El més bell de tots és potser el castell del rei Fasilidas, qui va recuperar la tradició de l’església ortodoxa etíop abandonada pel seu pare, el rei Susenyos, qui va abraçar el cristianisme catòlic de mans dels portuguesos i que va desembocar en una cruenta guerra civil.

Al nord del País es troba la ciutat més sagrada d’Etiòpia, Axum, antiga capital del regne aksumita, un imperi de més de deu segles que es va estendre des de l’actual Iemen fins a l’est del Sudan, controlant el comerç de l’interior d’Àfrica amb Àsia.
Axum és a més la capital religiosa etíop i un dels llocs de peregrinació més importants del país, ja que en ella es troba la base de tota la fe etíop, l’Arca de l’Aliança, custodiada entre els murs de l’església de Santa Maria de Tsion i amagada de la vista de qualsevol persona.
Aksum acull a més un conjunt arqueològic important declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 1980. Aquest consta de diverses esteles funeràries, enormes obeliscs esculpits que marquen l’enclavament de les tombes d’antics sobirans. Alguns d’aquests monòlits són els més grans del món superant fins i tot en altura als obeliscs egipcis.
Altres llocs d’interès de la ciutat d’Aksum són un altre conjunt de tombes reials, la pedra del rei Ezana escrita en sabeo, grec clàssic i ge’ez, el bany de la reina de Saba, el palau de Ta’akha Maryam ( S. IV) i el palau de Dungur, del S. VI.

El Nil és un dels rius que més interès ha generat al llarg de la història. Ha estat el protagonista de grans expedicions, de mites i llegendes, però sobretot el Nil és i ha estat símbol de vida. A Etiòpia, al Llac Tana, al nord-oest del País, es troba el naixement del Nil Blau, el qual, després endinsar-se en terres Sudaneses, s’ajuntarà amb el Nil Blanc a la ciutat de Khartum, capital del Sudan del Nord, per avançar com un únic riu fins a les costes del mar Mediterrani a Alexandria.
Durant molt temps es va creure que les cataractes de Tis Isat (aigua que fumeja), a 32 km del llac Tana eren el naixement del Nil Blau. El primer europeu a arribar a aquestes terres seria el Jesuíta espanyol Pedro Paez, qui va descriure a la perfecció aquestes terres.
Avui dia podem visitar les cascades de Tis Isat després d’un breu passeig que discorre per un serpentejant camí entre bells paisatges. El recorregut sempre es fa acompanyat de locals que, carregats amb farcells, intenten arribar al monestir o als mercats de la zona. Durant el camí, si no fos per la central Hidroelèctrica que s’alimenta de les aigües del Nil, sembla que el temps s’hagi aturat en temps passats, una sensació que es fa encara més evident en creuar el pont del portuguès, una construcció ordenada per l’emperador Suseños al S. XVII i considerat el primer pont de pedra d’Etiòpia amb el qual se salva un curs d’aigua que discorre entre parets de basalt.

Al nord-oest del país, a la vora de la ciutat de BahirDar, es troba el llac Tana, el llac més gran d’Etiòpia. Amb una profunditat màxima de 15m. i una grandària aproximada de més de 2.100 km2, amaga grans secrets, entre ells el naixement del Nil Blau, així com una trentena d’illes, algunes d’elles habitades i 19 amb un monestir – església al seu interior. Gairebé tots els monestirs van ser fundats en el segle XIV i per visitar-los cal navegar algunes hores pel llac i després caminar entre cafetars. Encara que molts es troben en un estat deplorable hi ha autèntiques joies amagades, com l’església d’Ura Kidane Mihret, construïda al segle XVI i amb belles pintures que decoren els seus murs del sòl a sostre dels segles XVIII i XIX.

Ancorades entre escarpats cims, i amagades com si d’un gran misteri es tractés trobem més de 125 esglésies / monestirs d’entre el segle IV i el segle XIV. La seva existència va ser revelada al 1966, fins aleshores només es coneixia l’existència de tres esglésies excavades a la roca a la regió del Tigray, una de les més pobres d’Etiòpia situada en el flanc oriental nord i porta d’entrada a la Depressió del Danakil.
Algunes d’aquestes esglésies allotgen encara belles pintures que narren la història dels reis del país així com diferents escenes bíbliques i de sants propis de la tradició ortodoxa etíop. Per arribar a la majoria d’elles cal fer un trekking de diferents dificultats, alguns d’ells fins i tot impliquen escalar parets verticals, però l’esforç sempre val la pena, perquè el paisatge que es descobreix un cop s’arriba al cim és d’una bellesa extraordinària que us deixarà perplexos i sense alè.

Entre les ciutats de Gondar i Aksum, al nord del país es troba el sostre d’Etiòpia, un sistema muntanyós amb cims que superen els 4.000 m d’altitud i Patrimoni de la Humanitat tant per la seva immesurable bellesa com per acollir un ecosistema on habiten diverses espècies de animals, alguns d’ells endèmics com els Gelada Baboon, el xacal de les Simien o la cabra walie.
La bellesa d’aquesta regió sempre ha sorprès al viatger amb el seus penya-segats vertiginosos i profunds congostos, donant lloc a miradors extraordinaris sobre les terres conreades de l’altiplà. Si les condicions meteorològiques són bones, la nostra visió pot arribar fins a cent quilòmetres sobre valls i terrasses de la conca baixa de Tekeze. Un complex massiu de basalt fosc que contrasta amb el verd brillant de la seva pastura que es va formar per les erupcions volcàniques que van tenir lloc a la zona fa 30 milions d’anys i que van desencadenar l’inici de la Falla del Rift.

Al sud del país, a la regió d’Oromia, i amb una extensió de 2.000 km2 es troba el Parc Nacional de les Bale Mountain. Un lloc conegut per albergar una fauna única però també d’una gran bellesa. Pujols amb profundes goles, llacs alpins, rierols, cascades, camps de lava, boscos i tota una demostració de la natura que deixa bocabadat a qualsevol que arribi a aquestes terres.
Les Bale Mountain són realment especials amb aquesta diversitat geogràfica i vida silvestre que li han merescut entrar a la llista provisional del patrimoni mundial de la UNESCO. Realitzar algun dels trekking que a dia d’avui hi ha disponibles per aquesta zona, és una oportunitat única per descobrir un paisatge sorprenent en meitat d’Etiòpia i trobar-se amb algunes espècies endèmiques del país com els gelada Baboon, l’Ibex Walia o la guineu etíop en perill d’extinció.

Amb aquest aire de ciutat costanera com el d’Stone Town a Zanzíbar o Mombasa a Kenya, la ciutat santa pels musulmans de Harar, a l’interior d’Etiòpia, sorprèn a tot aquell que la visita amb els seus carrerons estrets, mercats, i colors.
La ciutat, a dia d’avui, es divideix en dues parts, la vella ciutat emmurallada amb aquest encant capaç de traslladar-te a les històries de les mil i una nits, i la ciutat d’extramurs, una ciutat moderna amb edificis de vidre i avingudes.
El Harar vell d’intramurs és un laberint de carrerons empedrats, amb cases de colors cridaners, 99 mesquites amb els seus minarets i santuaris sufís. Entre els segles XV i XVI va ser la capital indiscutible de l’Islam a la banya d’Àfrica, i encara que no posseeix la monumentalitat d’altres ciutats destacables del món islàmic, tothom qui la visita diu quedar atrapat per la seva màgia. A ella s’accedeix a través d’alguan de les seves sis portes o “bari” en harari, cinc d’elles originals del segle XVI. A través d’elles s’arriba al mercat del Xat, al barri dels ferrers i al mercat cristià. Per les seves portes accedien els mercaders del golf d’Aden a vendre els seus “assu” o pebrots assaonats, les caravanes de camells que arribaven de tot arreu carregats amb or, ivori, tabac, cafè o fins i tot esclaus per a ser venuts.

Fa 30 milions d’anys, una bombolla de magma gegant va ascendir fins a la superfície i com si d’una enorme ampolla es tractés va abombar la superfície terrestre afeblint tant la litosfera que va fer que aquesta s’enfonsés provocant tot seguit, que l’escorça s’esquerdés i formés grans graons. El resultat va ser una vall enorme a la qual coneixem com la Depressió del Danakil, la porta a l’infern, el lloc més càlid de la terra. El punt on conflueixen les plaques tectòniques Somali, Aràbiga i Africana que, a dia d’avui, es mouen en direccions oposades, provocant una gran activitat sísmica i volcànica a la zona i que donarà origen, d’aquí a 15 milions d’anys, a un nou continent que es desprendrà de l’actual continen Africà.
Avui la depressió del Danakil és la llar dels Afar, un poble de pastors semi nòmades que han sabut adaptar-se a aquest entorn tan hostil on es possible que s’assoleixin els 60ºC. Volcans com el Erta Ale o el Dallol s’han convertit en un dels atractius turístics més destacables de la zona, tot i que el simple fet de creuar aquesta terra ja resulta tota una aventura que un no s’ha de perdre.

Al sud d’Etiòpia trobem una vall molt especial que rep el seu nom del riu Omo, que amb els seus 760 km de longitud, travessa les terres etíops per abocar les seves aigües formant un delta interior al llac Turkana (Kenya).
El riu Omo ha constituït una font d’aigua vital per a l’home, i no en va, a la vall trobem algunes de les troballes paleontològiques més importants de les que es té constància avui dia, pel que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1980.
Però la Vall de l’Omo és a més un paratge de bellesa espectacular capaç d’albergar diferents ecosistemes, des de restes volcàniques a boscos de ribera i àrides praderies que constitueixen l’hàbitat de diferents grups ètnics que, atrets per l’aigua d’un dels rius més importants d’Àfrica de l’Est, van arribar fa milers d’anys a la zona a la recerca de noves pastures per al seu bestiar i d’una terra que els permetés la vida.
Per aquest motiu, en aquest petit tros de terra al marge del riu Omo, s’aglutina la major diversitat de grups ètnics del planeta en un espai summament petit. Dassanech, Bodi (me’en), mugujis, mursis i Nyangatom viuen estretament vinculats amb el riu i altres ètnies com els Hammer, Banna, Tsemai o Ari completen aquest ampli ventall ètnic que no deixarà indiferent a cap viatger.

El cafè és originari de la regió etíop de Kaffa, i forma part de la tradició etíop des de fa segles, per la qual cosa s’ha incorporat en el dia a dia d’una forma essencial. Així i tot, servir el cafè forma part de tota una cerimònia que s’inicia amb el torrat dels grans, la seva mòlta en tradicionals morters de fusta i posteriorment l’infusionat en les belles “jibenas”, les cafeteres tradicionals etíops. I tot això acompanyat del penetrant olor a encens, present en totes les cases, i amb el qual es pretén despertar un món sensorial apte per degustar aquesta apreciada beguda. Un brou negre, untuós, ple de sabor que s’ha de degustar en fins a tres ocasions sempre acompanyat de crispetes o “kolo” (barreja de grans de cereals torrats).

Etiòpia té una rica gastronomia local, que encara que no sempre sigui del gust de tots, no us deixarà indiferents. Els seus plats són rics en espècies, algunes d’elles, com la corarima, són totalment desconegudes per molts de nosaltres. Sabors picants i especiats com els del berbedere o la mitmita, dos condiments bàsics de la cuina etíop, es barregen amb una varietat increïble de llegums, verdures o carns, donant origen a una varietat de plats de gran sabor. I tot això acompanyat d’Injera, el pa etíop, una massa a tipus de crep elaborada amb farina de teff fermentada i d’un sabor peculiarment agre, que alhora serveix de plat i coberts per a tots els àpats.