Els Kazajos, falconers mil·lenaris

Encara no despunten les primeres llums del dia. En la penombra, Nergüi distingeix a la seva mare avivant el petit foc amb el qual escalfarà el te, que juntament amb una mica de formatge i iogurt, formarà part de l’esmorzar d’aquest matí. El seu pare ja fa estona que camina despert. Nergüi no ha pogut dormir en tota la nit, i arraulit en el seu petit refugi de pells nocturn, sent com el seu pare ensella els cavalls. Avui és el gran dia. Avui Nergüi, el menor de 7 germans, compleix 13 anys. Avui el seu pare l’ajudarà a ser part d’una de les tradicions més ancestrals del seu poble, els Kazakhs.

Els kazakhs, o homes lliures, és una ètnia seminòmada del nord d’Àsia Central. Amb els seus més de 100.000 integrants són la major minoria ètnica de Mongòlia. Fortament estructurats per rols de gènere tradicionals -els homes cacen i les dones es fan càrrec dels nens i cuinen- aquests descendents de Gengis Khan, van arribar fins a les muntanyes daurades del Altái fugint de la guerra que va enfrontar diferents ètnies tribals del nord d’Àsia central fa ja uns 400 anys (S.XVII). Allí van trobar un territori amb pastures suficients com per alimentar als seus enormes ramats de yaks, ovelles i cabres, i el lloc on donarien continuïtat a una tradició mil·lenària, encara viva, la falconeria, aquesta conjunció perfecta entre l’home i l’àguila per caçar junts.
Encara que a l’hivern les temperatures d’aquesta província en l’extrem occidental de Mongòlia poden assolir els -40ºC, fa pocs dies que ha arribat l’estiu. I el clima cada vegada és més suau i benèvol. Encara així, les fredes estepes sempre són un lloc dur i solitari per viure. Potser això hagi ajudat al fet que aquest poble hi hagi mantinguts vives els seus costums. Però el petit Nergüi no ho canviaria per res. Als seus 13 anys aquest és el seu món, la seva llar i no pot haver-hi res millor q això. I més avui.
Amb els cavalls ja carregats amb els pocs queviures que la seva mare els ha preparat, Nergüi i el seu pare surten en cerca de la seva primera àguila. Un pessigolleig recorre tot el seu cos, aquesta mescla d’emoció i nerviosisme per saber que es convertirà en un dels pocs Berkutchis que ha dia d’avui queden a Mongòlia.

Pocs més d’uns 300 homes continuen caçant amb àguila tal com es feia fa milers d’anys els seus avantpassat. La UNESCO ha introduït aquesta pràctica en la seva llista de tradicions en perill.

Han passat part del matí per a arribar fins als cims on es troben els nius de les àligues Daurades, les preferida per aquests pastors nòmades. Ara han de trobar un en el qual es trobin pollets i, si pot ser, femelles, perquè aquestes són més agressives que els mascles i a més té major grandària, podent arribar als 7 kg de pes i als 2 metres i mig d’envergadura.
L’ensinistrament de l’àguila començarà tan aviat com Nergüi i el seu pare capturin el pollet. Després li espera un dur treball diari que es prolongarà durant els 7 primers anys de vida de l’animal. Cada dia Nergüi haurà de sacrificar somni i temps per a estrènyer vincles amb la seva nova amiga. Dormiran junts, la bressolarà amb cançons, l’alimentarà amb les seves pròpies mans fins que reconegui la seva veu i aprengui a obeir-li a ell i a ningú més que a ell.

Durant tot aquest temps, l’àliga portarà una caputxa que els Berkutchis anomenen “tomaga” amb la qual la mantindran tranquil·la i aïllada de qualsevol distracció. Una vegada l’ocell assoleixi la seva maduresa, arriba una de les grans proves, distingir les pells i les olors dels animals que haurà de caçar. A més la hi instruirà per a seguir dues ordres bàsica, el shahiru i la sirga. El Shahiru no deixa de ser una pota de conill que el Berkutchis utilitza com a esquer per a cridar a l’àguila al seu braç i la sirga, una pell de llebre o guineu farcida que és arrossegada pel cavall i que simula el moviment de la presa. Així, l’àliga aprèn que el seu premi no és la presa en si, sinó el shahiru o pota de conill que el Berkutchis porta a la mà, deixant la captura lliure per al falconer. Només, quan sigui capaç d’això, estarà preparada per a les seves primeres sortides.
Ha passat el temps i poc queda d’aquest nen de 13 anys que va sortir en cerca del seu primer pollet d’àguila excepte l’emoció, aquesta mateixa emoció que va sentir en allunyar-se de la seva iurta acompanyat del seu pare. Encara que avui ho fa en companyia d’uns altres Berkutchis. És el primer dia que encimbellarà els cims del Altái per a caçar amb la seva gran aliada. Abillat amb pells per a protegir-se del gèlid hivern, i amb la seva companya descansant en en el seu guant de cuir reforçat amb el qual cobreix gairebé la totalitat del seu braç, avança en grup mentre el vent oneja les crineres dels seus cavalls i, les plomes de mussol real, amb les quals ha adornat el llom de l’àguila i el seu capell com a senyal de respecte i per a demanar la protecció dels esperits.

Ja es troben en el cim, des d’allí poden albirar la blanca vall als seus peus. Ara només cal esperar que aparegui una guineu o una llebre perquè Nergüi entoni el senyal de caça. I allí està, Nergüi canta i llança a la seva gran companya en un atac precís cap a la seva presa. Cap animal d’aquestes fredes regions és capaç de sobreviure al mortífer atac d’una àguila daurada. Així que Nergüi i els seus amics falconers decideixen descendir veloços amb els seus cavalls per a rescatar la presa que exhibiran en les seves muntures. Han tingut èxti.

Abans de desaparèixer les darreres llums del dia, tornen al poblat on tots els esperen per celebrar la cacera. Avui hi ha una gran festa en la iurta de la família de Nergüi. Se celebra que una nova pell donarà abric a un membre de la comunitat i se soparà iogurt, carn seca, formatge i te que les dones han preparat. Es canta, es riu a la vora del foc que escalfa i il·lumina la iurta, i finalment es brinda amb vodka, donant així continuïtat a una de les tradicions vives més antigues de la terra.

 

DESCOBREIX TOTES LES NOSTRES RUTES POR MONGÒLIA